Posidó a la taula d'estiu

Encara que no havia fet aquesta entrada, amb el solstici va arribar l'estiu a la nostra taula d'estacions. Després de la inauguració en primavera, la nostra taula ha anat rebent diversos elements fins que canviarem les teles i els colors, i li donarem forma a la nova estació.

Ja us vaig explicar en què consisteixen les taules d'estacions Waldorf i com nosaltres estem elaborant la nostra particular taula mitològica en el post sobre la primavera. Doncs bé, amb l’estiu, hem vestit la taula de mar i, com no podia ser d’altra manera, Posidó ha vingut per a quedar-se.

Tenim dues figures de llana cardada: Posidó i una nereida o sirena (la polèmica està servida: les sirenes d’Homer són éssers amb cap de dóna i cos d’au; les nereides, divinitats marines filles de Nereu i Dòride, netes d’Oceà, es representen com a jovenetes o amb cos de dona i cua de peix, segons autors i tradicions. Promet dedicar-m’hi quan trobe una mica de temps. Mentre, podeu llegir alguna cosa més sobre el tema ací).

Posidó és el déu del mar a la mitologia grega (Neptú a la llatina), però també és el responsable dels terratrèmols, no en va Homer l’anomenava “qui fa tremolar la terra”.

Tenim també, com a elements de la natura, un recipient amb sorra, pedres i petxinetes que nosaltres mateixos agafarem a la platja. I una pinya que Melina va trobar al parc i sense dir-li res la va posar a la taula. Les pinyes em recorden els estius de quan era menuda, perquè passàvem prou de temps a “la caseta del bosc” dels meus iaios, que estava plena de pins, i em va agradar que ella també, a la seua manera, l’associara a l’estiu.

Hi ha alguns elements que ja estaven a la taula de primavera, com Persèfone, que s’ha quedat perquè fins la tardor no baixarà a l’Hades o els nanets, que a Melina li encanten i ara s’ho passen d’allò més bé a un balancí que els hem improvisat amb una peça de l’arc de Sant Martí.

 

La família de “pegdolls” ha canviat el seu vestuari i s’ha cobert amb els colors de l’estació: els grocs i rojos del foc i el sol, el blau del mar, peixos i una estrella de mar.

I, per últim, hem canviat de llibre. Aquest, també de Gerda Muller, és un llibre sense text, ple d’il·lustracions inspiradores i perfecte per a la taula d’estacions.

 I vosaltres, teniu taula d’estacions, com és ara a l’estiu?

Per què parlem així als xiquets?

Reconec que em resulta irritant escoltar com, especialment les persones grans, parlen als xiquets d’una manera tan artificial i que, segons el meu parer, no els aporta res ni els ajuda en l’adquisició del llenguatge. Tot allò que els diuen, en un to de veu més agut del normal, està ple de diminutius, onomatopeies i usos estranys de les persones verbals.

Un dels trets d’aquesta parla infantilitzada és l’ús constant de la tercera persona per a referir-se a la primera i la segona. Per exemple, “la iaia se’n va a comprar”, per “me’n vaig a comprar” o “açò és per a la nena” en voltes de “açò és per a tu”. S’empren també moltes onomatopeies per substituir substantius: “guaguau” (gos), “brumm” (cotxe o moto), “papa” (menjar) o, la que més em trau de polleguera, “caca”, per a qualsevol cosa que hi haja en terra. Reconec que em posa molt nerviosa, perquè per a mi és parlar-li com si fora ximple, però comence a pensar que una cosa tan generalitzada pot tenir alguna explicació antropològico-lingüística.

Melina ha començat a emprar el pronom “tu” per a referir-se a ella mateixa. Ho fa per imitació i em meravella que haja fet l’associació mental que “tu” és ella, quan l’escolta de continu per referir-se a diverses persones.  Ja és prou complexe el nostre sistema pronominal flexiu, com per a parlar-li malament. Jo mateixa a voltes, inconscientment, li parle de mi en tercera persona. No serà millor extremar la correcció lingüística per tal que, a poc a poc, vaja interioritzant la nostra gramàtica i aprenga a emprar bé la llengua?

Algunes teories que em venen al cap o que he escoltat a amics i familiars sobre aquestos usos del llenguatge són les següents: potser l’ús de la tercera persona és un intent inconscient de reproduir el seu punt de vista? És possible que l’abús d’onomatopeies oculte la voluntat de facilitar-los l’accés al llenguatge? Potser, en definitiva, tractem d’imitar el llenguatge dels xiquets menuts per tal d’acostar-nos emocionalment a ells i el seu món? O tot açò, en definitiva, no és més que una costum cultural, transmesa de generació en generació que no aporta res als bebès, com tantes altres coses que “sempre s’han fet així” i que continuarem repetint si no comencem a qüestionar-nos-les?

Escric aquest article a l’inrevés, a manera d’hipòtesi a priori i no de conclusió després d’una investigació sobre el tema, així que, com sempre, agraisc el feedback i espere les vostres aportacions il·luminadores. :)

"Como decíamos ayer..."

Hui és final d’etapa. Demà m’incorpore oficialment a la feina i el proper curs Melina començarà l’escoleta. El sentiment és estrany, d’una banda tinc alguns dubtes sobre si serà o no la millor decisió (si s’adaptarà, si m’adaptaré, si no ens trobarem massa a faltar…) però com que el dubte és inherent a la condició humana, entenc que és normal. Allò que més em dol de tot és haver d’introduir Melina, tan prematurament, en el ritme frenètic que ens imposa el capitalisme. D’altra banda, tinc ganes de reprendre allò que vaig deixar en suspensió fa any i mig. Encara que tornar a la feina no és un “como decíamos ayer*…”, perquè no ha sigut només un parèntesi de 19 mesos, jo no sóc la mateixa professora, perquè no sóc la mateixa persona que era abans del naixement de Melina. Vull pensar que he après molt en aquest temps, que he desenvolupat noves capacitats i que tanta lectura i tanta reflexió sobre el creixement emocional de les persones em fa més competent del que era abans.

Amb tot, estic absolutament convençuda que la decisió que prenguérem sobre la meua excedència va ser la correcta, que li hem permès a la menuda començar la vida una mica “salvatge”, penjada del meu pit i el meu maluc, sense horaris ni pressions, i això em fa sentir bé. Crec que el millor estil de criança és aquell que et permet seguir els teus instints, que et permet fluir amb la teua natura, siga aquesta la que siga, perquè d’aquesta manera es transmet també tranquil·litat als bebès, necessària per al seu correcte desenvolupament emocional. Em sent feliç d’haver aconseguit organitzar la meua vida per haver pogut ara estar aquest temps dedicada a Melina, i de tenir en tot moment el suport de la meua parella, perquè afortunadament, les decisions importants a casa es prenen entre dos i els primers mesos de criança, sense suport poden ser un infern.

Com diu Melina, “papà guapo”. Gràcies pel teu suport incondicional a la lactància materna i a mi, que tan bé em senta! Ah! I gràcies per les flors, que m’han recordat la primavera, perquè s’acaba una etapa, però comença una nova tant o més intensa i emocionant!

*Fray Luis de León va pronunciar aquesta frase en reicorporar-se a la seua càtedra a la Universitat de Salamanca després de cinc anys a presó.