Els cognoms de Melina i el masclisme institucional

Després de conèixer el sexe del bebè, un altre moment interessant de l’embaràs va ser el de triar el nom de la xiqueta. Degut a la nostra especial vinculació a Grècia, volíem que fora seria un nom grec, però fins que ens va vindre a la ment Melina, la cosa no estava gens clara.

Si era parell, el meu cognom aniria davant

Decidit el nom, calia reflexionar sobre els cognoms: seguiríem la tradició de la nostra cultura patriarcal i li posaríem primer el cognom del pare o no? Opinions en sentirem de tots els colors però van ser els daus els qui triaren l’ordre, perquè no pensàvem que cap dels dos cognoms havia de tenir una prioritat, ni per seguir la tradició ni per fer discriminació positiva. Finalment, la sort decidí que seria el meu cognom aquell que aniria en primer lloc.

Quan va nàixer Melina anàrem al jutjat de pau a inscriure-la. Com que no estem casats, sabíem que calia personar-nos els dos. Per una qüestió de calendari, teníem presa per enregistrar-la i en el jutjat de pau de la localitat on vivim ens digueren que no podien donar-nos el llibre de família immediatament, però que podia anar només el pare a la ciutat de la justícia de València i li’l donarien al moment. Així ho va fer (jo feia pocs dies que havia parit i necessitava descansar).

Tot va anar de meravella, efectivament, li donarien el llibre de família en un moment… Però, sorpresa! Havíem decidit invertir l’ordre dels cognoms. Sí, invertir. I en eixe cas, calia que anara també la mare. (Això ens passa per transgressors).

A l’endemà anàrem els dos de nou al jutjat. Allà, un funcionari ens explicà amablement que per tal d’invertir l’ordre dels cognoms (i així ho va fer constar al llibre de família, estampant un segell a la part superior de la pàgina) calia el consentiment dels dos. Durant els tràmits, el pare va haver de reconèixer la xiqueta com a filla, perquè no estem casats, després de preguntar-me si no havia estat casada i divorciada, perquè de ser així, el pare legal seria l’exmarit a no ser que un jutge dictaminara el contrari.

Sóc jo la única a qui tot açò sembla una comèdia? (O una tragèdia, ja no ho sé). En primer lloc, la qüestió de la inversió dels cognoms. Si la llei diu textualment “es más justo y menos discriminatorio para la mujer permitir que ya inicialmente puedan los padres de común acuerdo decidir el orden de los apellidos de sus hijos, en el bien entendido de que su decisión para el primer hijo habrá de valer también para los hijos futuros de igual vínculo, lo cual no impide que, ante el no ejercicio de la opción posible, deba regir lo dispuesto en la Ley.” Per què la nostra decisió es qualifica d’invertida?  

I en segon lloc, com és que la mare no compta per a res en el procés de registre? Llevant la qüestió dels cognoms, va ser ell qui la reconegué com a filla sense demanar-me a mi cap opinió. Qüestions de confiança a banda, ací la única que sap realment qui és el pare, sóc jo!  I del tema de l’exmarit com a pare legal si la dona no s’ha tornat a casar, ja ni parlem. No sé quin de tots els despropòsits és el més gran en aquest cas. La veritat és que a la fi m’alegre que els daus triaren el meu cognom el primer. Seguirem lluitant!