El dia de la mare, gràcies a facebook, vaig llegir un article d’Elvira
Lindo titolat “Una madre poco ejemplar”, que podeu llegir ací. Algunes coses no em van agradar gens i m’agradaria
aprofitar aquest bloc per fer una reflexió al respecte.
La sensació que em va quedar després de llegir-lo és que hi ha una espècie
de feminisme “fashion” que critica les dones que decideixen fer un parèntesi en
la seua vida professional per dedicar més temps als seus fills, i les critiquen
enarborant la bandera del feminisme i la defensa de la igualtat. Hi ha algunes
coses que m’agradaria respondre-li, des de la meua humil experiència, a Elvira
Lindo.
En primer lloc, diu el següent: “esto de
ser madre es algo que se inventó desde los tiempos del velociraptor, así que
conviene vivirlo sin darle al hecho demasiada importancia. Nada hay más natural
en este mundo. Aunque en estos tiempos, tan dados a fomentar el orgullo y la
heroicidad, haya quien crea que tener un hijo es un acontecimiento
histórico del que no hay que perderse ni un solo instante.”
![]() |
Klimt, "Mother and child" |
Per suposat que ser mare és un esdeveniment històric!,
històric en la vida de cadascuna de les mares del món. Ja sabem que l’ésser
humà es reprodueix des dels seus orígens, però segur que cada mare ha viscut
com un moment únic el moment del naixement del seu nadó i per suposat que jo no
vull perdre’m ni un moment de la meua filla! Ho pense, i ho pense perquè no és
una cosa que a una li ocórrega cada dia, jo estic vivint moments únics,
irrepetibles, i que altres persones ho hagen viscut abans no els fa menys
meravellosos, perquè la relació amb la meua filla és única, com la de cada mare
amb els seus fills. I això no em fa menys feminista, ni menys moderna, ni menys
realitzada com a persona.
No hi ha ningú que puga estar amb els seus fills cada
instant de la seua vida, perquè és simplement impossible. Però segurament
cadascú buscarà el seu propi equilibri, intentarà estar amb ells el major temps
possible, compatibilitzant-lo amb altres aspectes de la seua vida, com el
treball, la vida en parella, l’esport, etc.
Elvira Lindo continua citant Milagros Pérez Oliva que
diu que “entronizar la dedicación exclusiva a la crianza como una especie de
dictado de lo natural supone volver a los roles que reservan el mundo laboral y
la esfera pública a los hombres, y la crianza y la esfera de lo privado a las
mujeres”. A ambdues els diria que efectivament la natura ha fet homes i
dones diferents, nosaltres parim i amamantem, raó per la qual, si volem criar
els nostres fills amb el millor aliment, necessitem dedicar-nos a ells dia i
nit (que li ho diguen a qualsevol que tinga un bebè), però això no implica que
les parelles, si hi ha, no puguen fer-se càrrec també de tots aquells aspectes
de la criança que es poden compartir (que són quasi tots). Caldria exigir als
nostres governants que pares i mares (en tots els models de família) pogueren
dedicar-se a la criança dels seus fills si així ho desitgen, siga quina siga la
seua situació laboral, almenys durant els primers mesos. Com els ciments dels
edificis, els primers anys de la vida d’una persona són fonamentals per al seu
desenvolupament i el temps que se’ls hi dedica, els dóna més força.
Continua
Elvira Lindo: “encuentro, y que me
perdonen las actuales madres coraje, que ha sobrevenido de pronto una
maternidad agobiante en la que parece que sólo hay una manera de
hacerlo bien y es la de entregarse a la crianza sin pausa ni tregua. (...) ¿Qué esperan los hijos de nosotras? ¿Que no
tengamos vida propia? ¿Esperan estar pegados todo el tiempo a nuestro regazo?
Esa es la teoría en boga.”
Potser
hauríem de preguntar-nos què esperem nosaltres dels nostres fills. Els
considerem un obstacle en la nostra vida? Perquè la meua filla és part de la
meua vida, és a dir, forma part de la meua “vida pròpia”, que ara, senzillament,
té altres característiques. Els bebès naixen indefensos i necessiten contacte i
afecte constants, per tant, segurament sí esperen estar tot el temps amb
nosaltres. És la nostra societat qui ens incita a separar-los de nosaltres,
fer-los dormir quant abans millor al seu propi llit i la seua pròpia habitació…
Cadascú tria la manera de criar els seus fills segons els seus valors, però no
veig l’argument de criticar qui vol satisfer les necessitats d’un bebè. Si no
vols que la teua vida canvie, no tingues fills. Si els tens, t’hauràs
d’organitzar d’altra manera, tindràs menys temps només per a tu, però a canvi
tindràs un munt de moments únics. Ser mare no és renunciar a la teua vida, és
fer-la diferent, compartint-la amb una altra persona.
El
problema és que vivim en una societat capitalista que ens aboca a ser ens
treballadors i productors constants, i en la qual parar l’activitat productora
per fer qualsevol altra cosa, està mal vist. I està mal vist, perquè si deixem
de produir, deixem també de consumir. No oblidem que quan una família decideix
criar personalment els seus fills, si un dels dos membres de la parella deixa
de treballar o de buscar feina (i si el bebè és amamantat, necessàriament ha de
ser la dona), els seus ingressos es reduiran i hauran de retallar el seu
consum. I això al capitalisme no li interessa gens.
Potser la vertadera revolució no és tant convertir-nos
en eixos homes que renuncien a la família a canvi de guanyar més diners, com
aprendre a aturar la voràgine consumista que ens atrapa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada