Estimats tots,
Estimats familiars, amics, veïns, depenents de les tendes, gent amb qui coincidim en la cua del supermercat. Sí, dilluns Melina comença l’escoleta. I sí, sóc d’eixes mares que no pensen que els xiquets necessiten “socialitzar” abans dels tres o quatre anys, no sense un adult de referència a prop, d’eixes mares que no creuen que l’escoleta “els espabile”, ni els ensenye a compartir o a tolerar la frustració, ni coses per l’estil. Estic convençuda que Melina no necessita l’escoleta, la necessite jo. Perquè vull tornar a treballar, recuperar una part de la meua vida que he deixat en “stand by” i tornar a ser la professora de grec i llatí enamorada de la seua feina.
Però és un moment difícil, perquè deixarem d’estar tot el dia juntes, deixaré de saber si està bé o em necessita. És més, sé que em necessitarà i no estaré, que em trobarà a faltar i no estaré, que 16 xiquets de dos anys en un aula quatre hores amb només un adult no és la situació ideal per a qui només està començant a descobrir el món. I tot això em provoca sentiments encontrats, no de culpabilitat, però sí de responsabilitat, i patiment, perquè és allò que més estime en el món i sé que fins que s’adapte, ho passarà malament, i d’inseguretat, perquè no sé si sabré acompanyar-la com necessita per superar aquesta fase de la millor manera possible.
Potser no esteu d'acord amb mi, i teniu dret. En açò de la criança, amb uns límits, clar, hi ha moltes maneres de fer-ho bé. Hi ha una cosa en la què sí estic d'acord, a Melina no li ajuda que els seus pares ho passen malament, el problema es que una persona no està bé perquè li ho diguen des de fora, sinó perquè troba l'equilibri intern, i en això estic treballant. Sé que us interesseu per nosaltres, que ho feu amb bona voluntat, tal volta per parlar d’alguna cosa, tal volta perquè tothom parla del mateix, encara que a setembre passen més coses a més de la tornada al cole. Però no ajudeu. Amb aquestes frases que pretenen llevar-li importància al tema, no m’arriba ajuda, sinó la veu del capitalisme que em diu: "la teua filla és força de treball i quant abans s'acostume, millor". No necessite justificar el fet de dur-la a l’escoleta, perquè la decisió està presa i meditada. “Ho vas a fer bé” és més que suficient. Sé que aquesta entrada potser sona massa dura, però és que aquest moment és dur, ho estic passant malament i furgar en la ferida no ajuda a curar-la.
Gràcies.
Estimats familiars, amics, veïns, depenents de les tendes, gent amb qui coincidim en la cua del supermercat. Sí, dilluns Melina comença l’escoleta. I sí, sóc d’eixes mares que no pensen que els xiquets necessiten “socialitzar” abans dels tres o quatre anys, no sense un adult de referència a prop, d’eixes mares que no creuen que l’escoleta “els espabile”, ni els ensenye a compartir o a tolerar la frustració, ni coses per l’estil. Estic convençuda que Melina no necessita l’escoleta, la necessite jo. Perquè vull tornar a treballar, recuperar una part de la meua vida que he deixat en “stand by” i tornar a ser la professora de grec i llatí enamorada de la seua feina.
Però és un moment difícil, perquè deixarem d’estar tot el dia juntes, deixaré de saber si està bé o em necessita. És més, sé que em necessitarà i no estaré, que em trobarà a faltar i no estaré, que 16 xiquets de dos anys en un aula quatre hores amb només un adult no és la situació ideal per a qui només està començant a descobrir el món. I tot això em provoca sentiments encontrats, no de culpabilitat, però sí de responsabilitat, i patiment, perquè és allò que més estime en el món i sé que fins que s’adapte, ho passarà malament, i d’inseguretat, perquè no sé si sabré acompanyar-la com necessita per superar aquesta fase de la millor manera possible.
Potser no esteu d'acord amb mi, i teniu dret. En açò de la criança, amb uns límits, clar, hi ha moltes maneres de fer-ho bé. Hi ha una cosa en la què sí estic d'acord, a Melina no li ajuda que els seus pares ho passen malament, el problema es que una persona no està bé perquè li ho diguen des de fora, sinó perquè troba l'equilibri intern, i en això estic treballant. Sé que us interesseu per nosaltres, que ho feu amb bona voluntat, tal volta per parlar d’alguna cosa, tal volta perquè tothom parla del mateix, encara que a setembre passen més coses a més de la tornada al cole. Però no ajudeu. Amb aquestes frases que pretenen llevar-li importància al tema, no m’arriba ajuda, sinó la veu del capitalisme que em diu: "la teua filla és força de treball i quant abans s'acostume, millor". No necessite justificar el fet de dur-la a l’escoleta, perquè la decisió està presa i meditada. “Ho vas a fer bé” és més que suficient. Sé que aquesta entrada potser sona massa dura, però és que aquest moment és dur, ho estic passant malament i furgar en la ferida no ajuda a curar-la.
Gràcies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada