Mirant enrere

Començarem per fa molts mesos, març de 2015. Quan em vaig quedar embarassada (el procés és altra història, complicat i llarg per a nosaltres, però amb final feliç que és allò que més importa), vaig començar a llegir per Internet coses sobre criança en webs, blocs, revistes… un aperitiu d’allò que vindria després.  Un dia afortunat ens arribà del sud un regal en forma de llibre, Comer, amar, mamar de Carlos González, un dels millors regals que ens han fet. Carlos González ens donà la tranquil·litat suficient per prendre les decisions sobre criança que consideràrem oportunes sense preocupar-nos per “malcriar” o per determinades opinions alienes.

Aquest llibre està compost per tres obres de Carlos González: Bésame mucho, Un regalo para toda la vida i Mi niño no me come, sobre criança respectuosa, lactància i alimentació complementària, respectivament. Amb la seua ajuda i molta conversa en parella, començàrem a fer-nos una idea sobre com volíem criar Melina, com acompanyar-la en el seu creixement i com reformular la nostra relació de parella per convertir-nos en família.

Reconec que abans de l’embaràs tenia alguns prejudicis sobre aspectes de la criança com compartir llit, lactància prolongada, o sobre educar sense càstigs o premis. La nostra societat capitalista, que empra el conductisme més feroç per mantenir-nos ben apegats al sistema, ens condiciona en molts aspectes de la vida. Tanmateix, davant la perspectiva de tenir una filla, una persona que dependria absolutament de nosaltres, la responsabilitat em semblà tan aclaparadora que el meu sistema de prejudicis caigué pel seu propi pes i vaig haver de començar de zero a construir la imatge de la mare que m’agradaria ser.

Octubre de 2015, 35 setmanes

Durant els darrers mesos d’embaràs vaig haver d’estar de baixa i, com que tenia molt de temps per llegir, em vaig endinsar en el meravellós món de la criança. Així, i gràcies a les recomanacions d'algunes bones amigues, vaig conèixer autors com Rosa Jové, Yolanda González, Gill Rapley, Julio Basulto, etc. En pròximes entrades aniré parlant dels llibres que més m’estan aportant i ajudant en aquest procés.

La idea més bàsica i alhora revolucionària que hem tret d’ells, i no per òbvia menys interessant, és que un bebè és una persona, que un xiquet es mereix el mateix respecte que un adult, perquè és un ésser humà i, com a conseqüència, cap comportament que no seria acceptable envers un adult, tampoc no pot ser-ho envers un xiquet. I dic que és revolucionària perquè canvia tot el sistema de valors de la societat capitalista i consumista en què vivim, perquè fa plantejar-se el conductisme com a mètode d’educació i avaluar què volem transmetre a la nostra filla i com ho farem.

Però anem més enllà, perquè les idees no cal sols tenir-les clares, sinó que convé posar-les en paraules. Per la meua formació i professió, sé com d'important és el llenguatge i com pot marcar la diferència emprar una o altra expressió. El llenguatge crea una imatge mental i aquesta, educació emocional. No és el mateix dir que un bebè és bo, que dir que dorm molt, menja bé, etc. Si és bo, vol dir que podria ser dolent. Quina cara posaríem si algú ens diguera que el seu fill de poques setmanes és dolent? Segurament li contestaríem que no és dolent, que és molt menut, està aprenent a relacionar-se amb el món, etc. Però no tenim cap problema en dir que és bo, o que es porta bé. Pot un bebè portar-se malament? Què significa això? Si es desperta moltes voltes per la nit o plora molt, està portant-se malament, o simplement fa allò que sap fer? Caldrà, doncs, que ens replantegem moltes coses si volem canviar el món!

Això sí, si una cosa està clara, és que de la teoria a la pràctica hi ha una distància considerable. Així que anirem pas a pas…