Al parc

Fa unes setmanes que hem començat a baixar al parc quasi diàriament. Melina gaudeix molt veient xiquets majors que ella, seiem a terra i juguem amb la pilota… és divertit. Però al parc passen més coses, i l’altre dia vaig presenciar una escena tan surrealista, però tristament habitual, que no podia deixar de compartir amb vosaltres la meua percepció.

Estàvem pel matí al parc i només hi havia tres xiquets: Melina, un xiquet de 15 mesos amb el seu pare i una xiqueta que tindria uns tres anyets amb l’avi. El xiquet, jugant per dins d’un tren que hi ha al parc, es fa mal i es posa a plorar. El pare l’agafa, li posa el xumet, l’abraça i intenta consolar-lo. Com no deixava de plorar, el pare li diu “anem a pegar-li al tren, que t’ha fet mal”, i comença a donar-li colps dient “malo, malo!”. El xiquet segueix plorant i el pare insisteix, esta volta pegant puntades al tren. La xiqueta de tres anys que ho veu, visiblement preocupada, s’acosta a l’home i li diu “no li pegues! Pobret!”. Com que no li fa cas, insisteix cridant la seua atenció fent-li uns colpets amb la mà en la cama. Es veia clarament que la xiqueta no volia pegar, sinó cridar-lo per tal que parara de pegar al tren. Però el seu avi no va interpretar el mateix, se li acosta molt enfadat i li crida “què fas? No saps que no s’ha de pegar?” mentre li amolla un carxot.

Jo no m’ho podia creure. En què pensem a voltes els adults? Està clar que en ocasions les coses passen molt ràpidament i tothom es pot enganyar, però crec que allò que presenciàrem es fruit d’una manera de fer les coses que es transmet de generació en generació sense pensar en les seues conseqüències. Si els ensenyem als xiquets que quan algú et fa mal, li has de pegar i dir “malo”, o que el càstig físic està permés, ells ho faran igual i normalitzaran la violència com a solució dels problemes.

No és fàcil. Personalment, no crec que la violència puga justificar-se en cap ocasió (no és el mateix la violència que l’agressivitat) i pense que és el símptoma d’un fracàs. També sé que la indefensió no porta res de bo i que als xiquets els hem d’ensenyar a defendre’s i fer-se de respectar. Com? No ho sé. Però sí sé com no.