BLW de viatge

La darrera entrada que vaig escriure la vaig dedicar a fer la llista de les coses que havíem de portar a la maleta per a les nostres primeres vacances d’estiu com a família. La bona notícia és que no oblidàrem res i no calgué anar d’urgències a comprar (res per a Melina, perquè a mi em picaren tots els mosquits i bitxets diversos del Delta de l’Ebre). 

La segona bona notícia és que, excepte perquè no li agrada molt el cotxe i hem de fer coincidir els desplaçaments amb els moments en què es queda dormida, les vacances han sigut prou paregudes al que estem acostumats. Hem fet unes quantes excursions per la zona, hem passat calor, i hem gaudit de la gastronomia del lloc. Els tres!

Una de les vistes privilegiades que hem pogut gaudir aquestes vacances, des de Paüls. 

Una de les grans virtuts del BLW, o deixar que els xiquets aprenguen a menjar a soles, és la facilitat que dóna per eixir a dinar fora de casa. És cert que embruta prou, perquè encara no controla del tot i li cau molt, però no és res que no puguen solucionar uns quants tovallons de paper i els reflexos de “Flash” que estem desenvolupant els darrers mesos. Tanmateix, això pot ser una mica estressant i sabem que algunes persones prefereixen els tarrets de triturats quan dinen fora de casa, perquè faciliten prou la feina. Nosaltres ho intentàrem, vaig estar mirant al supermercat per comprar algun per ocasions puntuals, però tot porta sal, molts porten sucre i diversos components que no ha tastat i altres que no acaben de fer-me gràcia (oli de colza, oli de gira-sol i d’oliva en un mateix potet, midó de dacsa…). A més, tots són “menús” complets, però clar, si hi ha algun ingredient que encara no ha provat, no m’abelleix donar-li’n per primera volta un dia fora de casa, perquè si té una reacció al·lèrgica o una intolerància, l’esglai pot fer història.

Melina menja de tot: fruita, verdura, cereals, llegums, carn, peix i ous. Com que no cal triturar res, només cuinar-ho sense sal, ha sigut molt fàcil demanar-li menjar fora de casa (una truita a la francesa, una tomaca amb oli, un poc de pa, unes verduretes a la planxa, etc). I, d’altra banda, tenint cuina a la casa, també hem pogut fer-li el menjar i portar-lo en una bossa-nevera fins l’hora de dinar, te’l calfen o acaben de cuinar en el restaurant sense problema i saps què menja la xiqueta en tot moment. A més, dinar fora de casa ens ha servit per què Melina descobrira la forqueta, que encara no havia emprat i que controla (amb l’aliment ja punxat) amb una facilitat sorprenent.

L’any vinent, que ja podrà menjar amb sal i haurà tastat moltes més coses, dedicarem el mes d’abans a oferir-li olives, iogurt, cogombre, i alguna coseta més… I anirem a tastar el tzatziki on cal!