"Ja dorm tota la nit?"

El títol d’aquesta entrada és una de les preguntes que més hem escoltat durant els quasi nou mesos de vida que té Melina (junt a “és bona?” i alguna altra…). Us avance que sí, Melina dorm tota la nit, però ni seguida, ni en la seua habitació, ni en el bressol.

Els pediatres i psicòlegs, respecte a l’assumpte del dormir, es poden dividir en dos grups, pro i anti Estivill. Els pro aconsellen posar al bebè a dormir al seu bressol despert, per tal que aquest aprenga a dormir a soles, sense la presència o contacte amb els seus pares. Si cal, se’l deixa plorant, per tal que aprenga que plorar no li servirà de res. Nosaltres ens hem decantat pels anti Estivill, no tant per conviccions, com per una qüestió d’entranyes, seria completament incapaç de posar-ho en pràctica. Em sembla més raonable que un bebè que depèn dels adults per a tot (menjar, vestir-se, estar net, moure’s…), ho faça també per a dormir, i més raonable dormir en braços o amb la mamella que deixar plorar en el bressol, perquè no crec que deixant-lo plorar aprenga a dormir, sinó més bé que els seus pares no aniran quan els necessite (a més, molts autors alerten de les conseqüències neurològiques de deixar un bebè plorant, per a més informació, podeu llegir aquesta declaració signada per diversos professionals de la salut i l’educació. 

Què proposen, aleshores, aquests autors (Rosa Jové, Yolanda González, CarlosGonzález, Jesús Garrido, etc)? Doncs, amb diferents estils, bàsicament, fer allò que facilite la son de tota la família, sense llàgrimes, drames ni culpabilitats. Si el bebè dorm al bressol, fantàstic, si no, cal respectar els seus ritmes i adaptar-se de la manera que millor funcione. Especialment interessant em sembla el llibre de Rosa Jové, Dormir sin lágrimas, on explica l’evolució de la son dels bebès, les característiques de la seua manera de dormir i com podem adaptar-nos a ells sense passar les nits en blanc. Nosaltres començàrem a dormir quan deixàrem d’intentar que dormira en el bressol, perquè això suposava el següent ritual: mamar més d’una hora, passar-la al bressol, despertar-se i plorar, agafar-la en braços, dormir-la i tornar a deixar-la al bressol, i així dos o tres voltes fins que es quedava. Com que mamava cada tres hores com a molt, si estava una hora mamant i tardàvem altra en deixar-la al bressol, sols ens quedava una per a dormir. Amb nosaltres al llit, i més des que vaig aconseguir donar-li gitada, no ens alcem pràcticament mai i dormim més temps i més tranquils, perquè sabem que la sentirem abans que plore.

El nostre llit, amb el llibre que llegim Melina i jo abans de dormir estos dies. 

Alguns et diuen que quan “allargue les presses” dormiràs més. Però quan la lactància és a demanda, no existeixen conceptes com “ja li toca” o “la pressa de les 2:30”, per tant, no pots eliminar una pressa a voluntat, especialment si és en mig de la nit. Tanmateix, des que tornàrem de vacances, quasi totes les nits dorm a soles en un llitet que hem posat al costat del nostre. Sembla que no, però passar de dormir pegada a nosaltres tota la nit, a fer-ho sense necessitat de contacte permanent, és un canvi molt important per a nosaltres. Amb el temps, serà més autònoma i ella mateixa reclamarà la seua habitació. Mentre, feliços somnis a tothom!