"No es plora"

“No li passa res, només plora per cridar l’atenció”. Si un bebè té fam, son, por, es sent a soles o qualsevol altra necessitat, més val que aprenga a aguantar-se i a no molestar als adults, perquè si l’agafes i l’atens es malcriarà i es farà dependent. Com que la son, la por, la solitud… no són alguna cosa? Clar que li passa alguna cosa, clar que serà dependent, fins que madure i deixe de ser-ho.

“No passa res perquè plore una mica, s’ha d’acostumar (al bressol, la cadira de passeig, la cadira del cotxe, estar a soles, etc.)” Com que no passa res per deixar-los patir? Clar que passa, passa que pateixen! I nosaltres que som els seus pares, som responsables del seu benestar, per tant, evitarem el seu patiment sempre que siga possible. No és possible traure’ls de la cadira quan van al cotxe, però sí és possible evitar fer viatges llargs o anar en transport públic fins que el bebè madure i no ho passe tan malament, per exemple.

Com que s’han d’acostumar? A què? De fet, se suposa que volem que acaben dormint en un llit i no al bressol, que caminen i no vagen en cotxet, per tant, tampoc és imprescindible acostumar-los a la força, no?

“No plores”, o en general, “No es plora”, o el que és el mateix, “tu, xiquet, no saps res i plores per ximpleries, no saps què és tenir un problema; jo, adult, sé quan, quant i per què necessites plorar, així que aguanta’t les ganes i no em faces perdre el temps”.

O pitjor encara: “com plores, et donaré jo motius per què plores amb raó”. El que li arriba al xiquet deu ser una cosa semblant a l’expressió anterior, que els seus sentiments, preocupacions o malestar no valen res, però és que a més, en aquest cas hi ha l’amenaça. I eixos “motius” solen ser prou radicals, traure’l del parc a la força i portar-lo a casa, llevar-li el joguet, nugar-lo a la cadireta o, si cal, donar-li una bufetada. És a dir, res d’ajudar-los a entendre les seues emocions, res de fer-los sentir importants i molt de conductisme tradicional, perquè sempre s’ha fet així, perquè als xiquets se’ls ha d’educar si no vols que et prenguen el pèl.

Aquestes expressions que a tots ens resulten familiars i estem farts d’escoltar al parc, a l’eixida del col·legi o al carrer, ens demostren la falta de competència emocional de la nostra societat, que no ensenya als xiquets a entendre les seues emocions, sinó a reprimir-les. Aquesta societat en la qual l’adult, pel fet de ser-ho, es considera més important, autoritat absoluta i jutge suprem de les emocions dels menuts, els ensenya a no valorar els seus sentiments, opinions i emocions i, per tant, a no fer-se valer. Ho hem comentat moltes voltes, després volem adults que sàpiguen defendre’s davant una injustícia, dones que demanen ajuda davant una agressió i que confien en les autoritats. Com si des de menuts els ensenyem que “no es plora”, o com he sentit moltes voltes a la meua àvia, que “si has de plorar te’n vas al bany perquè no et veja ningú”?.

Plorar és, en la nostra societat occidental, un signe de feblesa. Si jo, adult, que tinc vertaderes preocupacions, m’aguante i em trague les ganes de plorar, tu, xiquet, has de fer el mateix i no incomodar-me amb les teues minúcies, que tinc coses millors en què ocupar el meu temps. I és que el plor d’altra persona ens molesta moltíssim, segurament perquè els nostres instints ens diuen que alguna cosa li passa, mentre la nostra herència cultural ens exigeix ignorar-ho, especialment quan es tracta d’un xiquet. Perquè si fos important, hauríem d’atendre’ls, consolar-los, acompanyar-los i això implicaria parar i dedicar-los temps, i clar, al capitalisme no li interessa.