Setmana de la Lactància Materna: més que necessària

Aquesta setmana se celebra en el territori nacional la Setmana de la Lactància Materna. Ahir, la doctora Maite Hernández, responsable de la Unitat de Lactància de l’Hospital Dr. Peset de València, en la seua xerrada “Lactancia materna: una cuestión de género”, va explicar que aquesta, és la setmana número 40 de l’any, i com que és en aquesta setmana quan sol començar la lactància, es va triar aquest moment de l’any i no altre.

La xerrada va ser molt interessant, va explicar quines característiques “de gènere” tenen una explicació biològica (les anatòmiques, per exemple) i quines són culturals. D’aquestes darreres n’he parlat jo prou a aquest bloc: el rosa, les arracades quasi-obligatòries, les nines i cuinetes, etc. Però quan una dona és mare i decideix criar el seu fill seguint els seus instints i amb els millors recursos que la natura li ha proporcionat (braços i mamella), també s’ha d’enfrontar als condicionaments de gènere, al feminisme malentès que considera l’alletament un obstacle per al desenvolupament de la carrera professional i una esclavitud per a la dona, etc.

Una de les imatges que va compartir en la seua xerrada la dra. Hernández

Hi haurà qui pense que no hi ha per a tant, i que no cal protegir tant una cosa natural, que s’ha fet tota la vida. Aquesta setmana he escoltat dos casos que m’han gelat la sang. El primer, una professora interina que reclama el seu dret a l’hora de reducció per a la lactància i es troba que, per qüestions de calendari, l’administració li passa la pilota al centre, que ja té els horaris fets i, per donar-li la reducció, ha de fer modificacions que afecten a altres companys del departament. Al final, ella ha de patir els comentaris de tot tipus menyspreant el seu dret i el deu fill, el centre no pot fer massa i l’administració ha desprotegit un bebè que sols vol allò que la natura té previst, que l’alimente sa mare. Però no, sembla que això no és important.

El segon cas, el d’una dona amb un bebé que no guanya pes, s’estudia el cas i es veu que té frenet lingual, que li impedeix fer una bona succió, li suggereixen una frenotomia, una intervenció molt senzilla que es fa sense anestèsia, al moment, que es cura ràpidament i que pot millorar la succió i estalviar-li la necessitat dels suplements de fórmula, a més d’evitar tota una sèrie de problemes en el futur. Però, sorpresa! El pare (amb el suport de la seua família) es nega rotundament perquè “no van a intervindre al bebè només pel capritx de la mare de donar-li de mamar millor”. QUÈ? EL CAPRITX DE LA MARE? Fins on hem d’arribar?

La llei ens protegeix, alletar en públic és un dret de les dones i, especialment, dels bebès a ser alimentats, les autoritats sanitàries insisteixen en els beneficis de la lactància natural, però després, ve la legislació laboral i ho tira tot per terra amb els ridículs permisos de maternitat;  ve l’amiga, la tia o la veïna del cinquè i et diu que el teu bebè plora perquè la teua llet no l’alimenta, que ja és massa gran per a mamar o que l’estàs malacostumant donant-li cada volta que et demana; et fan mal les mamelles, li ho consultes al pediatra i et diu que no es cosa seua, que vages al metge de capçalera, que no té formació en lactància materna ni li interessa i t’amolla un “dóna-li un biberó i no et compliques la vida”. Al final, un acte natural i normal en la vida de totes les mamíferes (excepte les de l’espècie humana en la societat occidental) esdevé una lluita constant, quasi una heroïcitat. Però no ho deixarem estar, amb l’ajuda de les Unitats de Lactància, les assessores, les associacions de suport a la lactància materna i tothom conscienciat i amb ganes de millorar el nostre món, continuarem lluitant, fent la lactància visible i exigint les autoritats que protegisquen els bebès i les seues famílies. Molta força!