Al parc

Fa unes setmanes que hem començat a baixar al parc quasi diàriament. Melina gaudeix molt veient xiquets majors que ella, seiem a terra i juguem amb la pilota… és divertit. Però al parc passen més coses, i l’altre dia vaig presenciar una escena tan surrealista, però tristament habitual, que no podia deixar de compartir amb vosaltres la meua percepció.

Estàvem pel matí al parc i només hi havia tres xiquets: Melina, un xiquet de 15 mesos amb el seu pare i una xiqueta que tindria uns tres anyets amb l’avi. El xiquet, jugant per dins d’un tren que hi ha al parc, es fa mal i es posa a plorar. El pare l’agafa, li posa el xumet, l’abraça i intenta consolar-lo. Com no deixava de plorar, el pare li diu “anem a pegar-li al tren, que t’ha fet mal”, i comença a donar-li colps dient “malo, malo!”. El xiquet segueix plorant i el pare insisteix, esta volta pegant puntades al tren. La xiqueta de tres anys que ho veu, visiblement preocupada, s’acosta a l’home i li diu “no li pegues! Pobret!”. Com que no li fa cas, insisteix cridant la seua atenció fent-li uns colpets amb la mà en la cama. Es veia clarament que la xiqueta no volia pegar, sinó cridar-lo per tal que parara de pegar al tren. Però el seu avi no va interpretar el mateix, se li acosta molt enfadat i li crida “què fas? No saps que no s’ha de pegar?” mentre li amolla un carxot.

Jo no m’ho podia creure. En què pensem a voltes els adults? Està clar que en ocasions les coses passen molt ràpidament i tothom es pot enganyar, però crec que allò que presenciàrem es fruit d’una manera de fer les coses que es transmet de generació en generació sense pensar en les seues conseqüències. Si els ensenyem als xiquets que quan algú et fa mal, li has de pegar i dir “malo”, o que el càstig físic està permés, ells ho faran igual i normalitzaran la violència com a solució dels problemes.

No és fàcil. Personalment, no crec que la violència puga justificar-se en cap ocasió (no és el mateix la violència que l’agressivitat) i pense que és el símptoma d’un fracàs. També sé que la indefensió no porta res de bo i que als xiquets els hem d’ensenyar a defendre’s i fer-se de respectar. Com? No ho sé. Però sí sé com no.

L'últim descobriment: els bolquers de tela

La primera volta que vaig sentir parlar dels bolquers de tela em va semblar cosa de hippies radicals, a la meua ment va vindre la imatge d’una dona de fa segles fregant agenollada al llavador i vaig pensar que si estem al segle XXI, era una bogeria. Doncs bé, visca la maternitat i la destrucció de prejudicis que comporta: aquesta setmana ens hem estrenat amb Melina amb els bolquers de tela i estem encantats.  

Resulta que els bolquers de tela que podem trobar al mercat no tenen res a veure amb la imatge que em va vindre al cap, són moderns, higiènics, fàcils i pràctics d’utilitzar, de colors unisex i molt, molt bonics! És cert que donen una mica més de feina que els convencionals perquè s’han de llavar, però com que es posen a la rentadora, nosaltres sols hem d’estendre’ls i guardar-los una volta secs.

Així de graciòs està ara el culet de Melina

Els bolquers de tela són ecològics, econòmics i molt més sans per a la pell del bebè, que no ha d’estar en contacte amb tot tipus de químics que porten els de paper. Tenir un bebè pot ser terriblement dolent per al planeta si pensem en les muntanyes de bolquers no biodegradables que llancem cada any. A més, són més econòmics: vint bolquers de tela poden costar uns 400 € i valen fins que el bebè deixa de necessitar-los; he fet el càlcul de quant pot gastar una família amb un bebè de sis mesos a dos anys i, si compra la marca blanca d’un conegut supermercat valencià, suposant que es gasten cinc al dia, serien 2700 (imagineu quina muntanya!) i valdrien prop de 500 euros. (Sincerament, compreu eixa marca? Perquè nosaltres compràvem la marca que tots tenim al cap quan parlem de bolquers, i valen el doble.) 

I, per què, si funcionen tan bé, em semblava tan estrany? Doncs perquè no és un producte que estiga a les botigues per a bebès habituals. Has d’endisar-te al món de la criança sostenible per sentir-ne parlar i conèixer gent que els estiga utilitzant per veure les seues virtuts. Els bebès són un gran negoci per a molts, els pares novells comprem moltes coses que no necessitem i moltes voltes fem cas de les llistes amb recomanacions dels “indispensables” que apareixen en revistes, webs, etc.

La paraula “ecologia” ve del grec οἶκος (/oikos/), que significa “casa”, cuidem-la!. Sempre he pensat que els petits gestos són importants. Els bolquers de tela, com les motxilles ergonòmiques, són productes que ens faciliten la vida, però que impliquen ser conscients i dedicar una mica més de temps als nostres fills i això no interessa a la nostra societat. En les nostres mans està intentar canviar les coses! 

Sis mesos ja? Tempus fugit!

Hui Melina fa sis mesos. A hores d’ara, sis mesos enrere, estàvem a l’hospital a la sala de dilatació, esperant que aconseguírem recol·locar-la i no haguera de ser una cesària, que el papà poguera estar present quan nasquera i que poguérem fer pell amb pell… Sis mesos han passat des d’aquell dia, sis mesos des del primer moment en què la vaig sentir damunt de mi, tan menudeta que feia por agafar-la, però prou fort per aferrar-se a la vida… i al meu mugró!

Enrere han quedat els moments complicats de la lactància, els dies a l’hospital, les primeres nits a casa… I enrere algunes primeres voltes que no tornaran, però que la fan cada dia més gran, més forta, més autònoma i espere que més feliç. Ha aprés a somriure, a demanar “més” quan li fem petorretes només amb el gest, a anar als braços d’algú, a queixar-se quan alguna cosa no li agrada, a seure, fins i tot està començant a menjar trossets de plàtan, pera, carabasseta i tortetes d’arròs. La meua xicoteta creix imparable i em plena d’alegria cada dia. Melina juga, explora, descobreix el món i nosaltres amb ella. És la nostra princesa maduixa, cucurucu, emperatriu de la galàxia, la nostra petita bitxeta. És el meu somni fet realitat.

Per molts mesos més, Melina! Και χρόνια πολλὰ!