Fa unes setmanes que hem començat a baixar al parc quasi diàriament. Melina gaudeix molt veient xiquets majors que ella, seiem a terra i juguem amb la pilota… és divertit. Però al parc passen més coses, i l’altre dia vaig presenciar una escena tan surrealista, però tristament habitual, que no podia deixar de compartir amb vosaltres la meua percepció.

Jo no m’ho podia creure. En què pensem a voltes els adults? Està clar que en ocasions les coses passen molt ràpidament i tothom es pot enganyar, però crec que allò que presenciàrem es fruit d’una manera de fer les coses que es transmet de generació en generació sense pensar en les seues conseqüències. Si els ensenyem als xiquets que quan algú et fa mal, li has de pegar i dir “malo”, o que el càstig físic està permés, ells ho faran igual i normalitzaran la violència com a solució dels problemes.
No és fàcil. Personalment, no crec que la violència puga justificar-se en cap ocasió (no és el mateix la violència que l’agressivitat) i pense que és el símptoma d’un fracàs. També sé que la indefensió no porta res de bo i que als xiquets els hem d’ensenyar a defendre’s i fer-se de respectar. Com? No ho sé. Però sí sé com no.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada