Hui Melina fa sis mesos. A hores d’ara, sis mesos enrere, estàvem a
l’hospital a la sala de dilatació, esperant que aconseguírem recol·locar-la i
no haguera de ser una cesària, que el papà poguera estar present quan nasquera
i que poguérem fer pell amb pell… Sis mesos han passat des d’aquell dia, sis
mesos des del primer moment en què la vaig sentir damunt de mi, tan menudeta
que feia por agafar-la, però prou fort per aferrar-se a la vida… i al meu
mugró!
Enrere han quedat els moments complicats de la lactància, els dies a
l’hospital, les primeres nits a casa… I enrere algunes primeres voltes que no
tornaran, però que la fan cada dia més gran, més forta, més autònoma i espere
que més feliç. Ha aprés a somriure, a demanar “més” quan li fem petorretes
només amb el gest, a anar als braços d’algú, a queixar-se quan alguna cosa no
li agrada, a seure, fins i tot està començant a menjar trossets de plàtan,
pera, carabasseta i tortetes d’arròs. La meua xicoteta creix imparable i em
plena d’alegria cada dia. Melina juga, explora, descobreix el món i
nosaltres amb ella. És la nostra princesa maduixa, cucurucu, emperatriu de la
galàxia, la nostra petita bitxeta. És el meu somni fet realitat.Per molts mesos més, Melina! Και χρόνια πολλὰ!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada