La setmana passada parlàvem de la revisió dels quatre mesos de Melina i les recomanacions sobre la introducció de l’alimentació complementària que ens donaren al pediatra. Com que des del principi trobem algunes incongruències en aquestes recomanacions, ens hem dedicat a recopilar informació i hem tret les nostres pròpies conclusions. En aquesta entrada faig un resum molt general de les idees bàsiques que hem estret de la lectura de Carlos González (Mi niño no me come), Julio Basulto (Se me hace bola), Jesús Martínez (El médico de mi hijo) i una xarrada de Cintia Borja (infermera pediàtrica IBCL i experta en alimentació). No es tracta d’una guia, sinó de les meues conclusions al respecte. Per a més detall, podeu consultar les fonts esmentades.
Tots coincideixen en què la introducció dels sòlids s’ha de fer a partir dels sis mesos o del moment en què el bebè estiga preparat, i sabrem que està preparat quan siga capaç de seure sense suport, mostre interès pel menjar (intente agafar menjar del nostre plat i faça com que mastega) i haja perdut el reflex d’extrusió (reflex pel qual els bebès escupen qualsevol cosa que els entra a la boca, excepte el mugró o una tetina, si estan acostumats a beure d’un biberó). Si la mare s’ha d’incorporar a treballar i no pot o no vol extraure’s llet, alguns opinen que és preferible donar al bebè llet de fórmula i altres opten per introduir els cereals, sempre que siga a partir dels quatre mesos.
No hi ha un ordre únic d’introducció dels aliments, aconsellen començar pels més rics en ferro (ja que és allò que més necessiten els bebès perquè a partir dels sis mesos no els ho aporta la llet materna en quantitat suficient) i amb més kilocalories (especialment si van justos de pes). Aconsellen, això sí, introduir els aliments un a un i amb uns dies de diferència, per poder detectar possibles al·lèrgies o intoleràncies.
Quant als aliments “perillosos”, tots coincideixen en evitar la sal i el sucre, la mel (pel botulisme), les verdures de fulla verda (pels nitrits), els peixos grans (pel mercuri) i el marisc (pel cadmi) fins a l’any; els fruits secs sencers i els aliments que no puguem xafar amb els dits (pel risc d’ennuegament), fins els 5 o 6 anys. Quant a la llet de vaca, si s’alimenten amb llet materna no els cal la llet d’altre animal, pot introduir-se la de vaca a partir de l’any (i els lactis una mica abans). I el gluten, tots aconsellen introduir-lo abans dels set mesos en petites quantitats. Respecte a les al·lèrgies, tots els autors consultats coincideixen en què no hi ha estudis que demostren que retardar la introducció d’aliments més al·lergènics aporte cap benefici, ja que les al·lèrgies són genètiques i es desenvoluparan igual als sis mesos o a l’any.
I al fil d’aquesta qüestió, cal reflexionar sobre com ens afecten els interessos de la indústria, en aquest cas l’alimentària. Es recomana no afegir ni sal ni sucre als aliments del bebè, però els cereals industrials porten sucre afegit, com també les anomenades “llets de creixement”. Per què? Perquè han de fidelitzar els consumidors i de tots és sabut que els bebès prefereixen els sabors dolços, la pregunta és, és més important el benefici de la indústria o lluitar contra l’obesitat infantil, cada volta més freqüent?
Per últim, recorden que és fonamental no obligar a menjar als xiquets: els pares trien quan i què es menja, però els xiquets decideixen la quantitat. Es basen en la creença que els xiquets saben autoregular-se, especialment els alimentats amb lactància a demanda, i si els oferim un ventall ampli d’aliments saludables, menjaran allò que necessiten quan estiguen preparats per fer-ho.
D’altra banda, i açò ja és qüestió de gustos, alguns autors (com Carlos González o Julio Basulto) recomanen fugir dels triturats perquè consideren que si l’objectiu de l’AC és que els xiquets aprenguen a menjar, no té sentit oferir els aliments en un format que després implicarà aprendre a menjar, de nou, com els adults, així que pot oferir-se directament aliments cuinats normalment i adaptar-los en allò que calga (xafar amb una forqueta, ratllar la fruita, etc).
A nosaltres ens agrada aquesta idea, la de respectar el ritme de Melina, que no deixe d’autoregular-se com ja ho fa amb la llet, que aprenga a distingir sabors i textures, perquè si un puré porta arròs, pollastre i verdures, com reconeix el sabor de cada cosa? Com podem saber si alguna cosa no li agrada? Té dret a tenir les seues preferències i a no menjar allò que no li agrade (que molts tenim alguna aversió provinent d’alguna cosa que ens obligaren a menjar de molt menuts). Aquest tema és polèmic perquè molts podem estar d’acord en què els bebès, com a persones que són, tenen dret a triar, a enganyar-se i a aprendre al seu ritme, però també està clar que els pares som responsables de la correcta alimentació dels nostres fills. La qüestió és si és la nostra tasca decidir què ha de menjar o si és suficient amb donar un bon exemple menjant bé (que no és tan fàcil), oferir aliments saludables i confiar en què prendrà les decisions adequades. Ara ens toca triar a nosaltres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada