El meu primer dia de la mare

Hui, 1 de maig de 2016, Melina fa cinc mesos i, coses del calendari, és el meu primer dia de la mare. Cada dóna que esdevé mare ho fa d’una manera diferent, algunes per casualitat, altres per despist, altres, com una evolució més de la vida, altres, després de molts esforços. Hi ha mares biològiques, d'adopció o d'acollida; mares amb i sense parella. En el meu cas, fa anys que tenia moltes ganes de ser mare i no ha sigut fàcil, però tampoc massa difícil, agraisc l’esdevenir de la vida que Melina haja arribat ara, perquè segur que és el moment ideal i perquè no seria la mare que sóc si hagués arribat abans o després.

Hui, per tant, és un dia especial. Així que faré una entrada una mica diferent, i com que els decàlegs estan de moda, vull fer-ne dos.

El primer vol ser una reivindicació dels moments imperfets de la maternitat, perquè no sempre és un camí de roses.  Reconec que hi ha moments desbordants, en què et qüestiones tot i no saps si seràs capaç de fer-ho bé. En el meu cas, afortunadament no són molts aquests moments, però quan apareixen m’esgoten física i mentalment. Crec que les meues expectatives sobre la maternitat m’han ajudat a no perdre la cordura, però sobre tot vull agrair al pare de Melina les seues encertades paraules, que m’ajuden a retrobar l’equilibri i seguir endavant gaudint de l’experiència.

Anem doncs, al primer decàleg, el d’aquells moments no tan bonics de la maternitat, però que em resituen en la realitat i que, probablement, dins d’un temps trobaré a faltar.

1. Quan em pose la meua samarreta preferida i, just abans d’eixir de casa, Melina regurgita i em plena de llet.
2. Quan, també just abans d’eixir de casa, una megacaca ho taca tot i ens toca canviar-la de dalt a baix i fer allò que jo no coneixia abans de ser mare: fregar les taques! (Afortunadament ja hem trobat la solució: el sabó de tota la vida, el “lagarto”, que funciona de meravella amb les taques de caca.)
3. Que eixir de casa siga missió impossible perquè m’he oblidat els pitets, no porte prou bolquers, joguets, la xaqueteta, la manteta…
4. Els mocs. (Qui té un xiquet amb mocs, ja sap per què).
5. Les nits sense dormir, passejant pel corredor a les cinc de la matinada, quan el pare de Melina assegura que “caurà pel seu propi pes” però sembla que no vaja a adormir-se mai.
6. No poder desdejunar tranquil·lament la major part dels dies. A mi que m’encanta i que vaig passar nou mesos en què el desdejuni era la crònica d’un vòmit anunciat, ara que puc… tampoc puc!
7. El desordre que regna a casa. Mai no he sigut la més ordenada del món, ni sense ni amb parella, però ara hi ha trastos per tot arreu, roba sense guardar, borses, xaquetes, el carro… Sembla que es multipliquen.
8. Les rentadores que s’acumulen i no s’acaben mai. Quantes rentadores es poden posar a la setmana? Què fa qui no té un fill, sinó dos o tres?
9. Totes les coses que, temporalment, he deixat de fer (o que puc fer molt poquetes voltes), com llegir, veure pel·lis, pintar-me les ungles i, especialment, el temps en parella. (Sé que tornarà!)
10. Quan plora i no sé què li passa ni com calmar-la… Els seus plors m’arriben a l’ànima, encara que cada volta ens entenem millor i ja passa molt poques voltes.

I el segon decàleg és el dels moments que ho compensen tot, tot, tot i que em fan sentir la persona més feliç del món. Faré un decàleg, però serà només un resum dels innombrables moments fantàstics que tenim cada dia. Gràcies, filla!

1. Quan està jugant, em mira i somriu.
2. Quan juguem a petorretes i es pixa de riure.
3. Quan juguem amb la manteta a “on està Melina? Ací!!!”
4. Dur-la pegada a mi en la motxilla.
5. Els seus joguets que ho emplenen tot de colors.
6. Quan fa coses noves: alçar el cap, agafar un joguet, acariciar, tirar-se als braços d’algú…
7. Banyar-la i que el bany siga la sala de festes més divertida del món.
8. Les seues carícies mentre està mamant.
9. Quan es dorm als meus braços.
10. Quan es desperta al meu costat, em mira i li brillen els ulls de felicitat.

Vull dedicar aquesta entrada a Melina, que m’ha fet l’honor de ser la seua mare, al pare de Melina, sense el qual no seria hui la mare que sóc, a ma mare, perquè ara entenc moltes coses, i a totes les mares del món, pels seus esforços quotidians.