La setmana passada contestava a Elvira Lindo arran d’un article que va escriure sobre les dones que volen ser alguna cosa més que mares, les que no volen quedar-se a casa, i em basava fonamentalment en el fet que, segons la meua opinió, un bebè requereix de dedicació exclusiva i que hi ha coses que només pot fer una mare, i això no implica que deixe de ser una persona completa, amb interessos i inquietuds.
Doncs bé, fa uns dies vaig ser testimoni d’una conversa entre les xiques del taller de lactància en la qual una deia que s’havia alçat a les set del matí per a planxar, perquè al seu home ja no li quedaven camises. (Nota per a navegants: jo no sabia què era un taller de lactància fins que em vaig quedar embarassada i vaig començar a informar-me, i és un dels recursos més importants per a qui decideix alletar al seu fill, encara que passen coses com aquesta). Quan m’adoní que no era ella a soles qui tenia aquest problema, sinó que altres comentaven com de mudats anaven els seus homes abans del bebè, perquè ara elles no tenien temps per a planxar, o quina sort tenien aquelles els homes de les quals no han d’anar a treballar amb camisa, em vaig enfadar, vaig intentar contestar, però em vaig sentir d’altre planeta. Algunes em deien que tinc molta sort perquè la meua parella es planxa la roba, no és sort, és seny! La sort, la grandíssima sort, és que els nostres camins es creuaren en el moment adequat, però que siga un home autònom, capaç de fer-se el dinar o de rentar-se la roba no és una sort, és normal! O acàs algú li diu “quina sort, que la teua parella sap agranar i rentar els plats”?
Jo vaig créixer a una casa on ma mare feia la major part de les tasques domèstiques, mon pare feia coses, sí, però no pot dir-se que la feina estiguera repartida equitativament, i això que tots dos treballaven fora de casa a jornada completa. A hores d’ara, un dinar familiar continua sent un exemple de masclisme evident, ja que llevat d’honroses excepcions (el meu cosí, la meua parella i la de la meua germana, i para de contar), els homes no s’alcen a llevar taula ni a posar-la. Molts arriben a taula posada i altres se’n van abans d’acabar el cafè. Tanmateix, crec que no està tot perdut, és la nostra generació qui ha de canviar les coses i educar els seus fills en igualtat.
Igualtat no vol dir que sigam iguals, perquè biològicament no ho som, i en la cura d’un bebè no pense que tot puga repartir-se al 50%, però moltes coses sí les poden fer els dos, entre elles, les tasques domèstiques. Ahir una companya compartia un article d’un pare que es sent estrany perquè s’alça per la nit a atendre els seus fills, encara que la seua dona no treballa fora de casa. És que cuidar d’un bebè, que requereix estar alerta cada minut del dia (i quasi de la nit), no és una feina? És que no cal haver descansat per poder prestar-li tota l’atenció que es mereix? Anar a treballar fora de casa és cansat, tots podem ajudar-nos en un moment donat però això no vol dir que la casa siga responsabilitat única de la dona i que per no anar a treballar, haja de fer-se càrrec de tot.
Si vull que Melina cresca feliç, amb autoestima, sentint-se respectada i estimada, com vaig a deixar que ho faça sabent que, com a dona, té una sèrie d’obligacions afegides en la vida? Si m’alce a les set del matí a planxar les camises del seu pare, ella ho aprendrà des de ben menuda, si no veu que la casa és responsabilitat dels dos, no ho aprendrà i no podrà exigir el respecte que es mereix quan tinga parella. I això no vol dir que no planxe, que ho faig, però a la meua parella li cauria la cara de vergonya (i a mi també) si un dia m’ha de dir que li planxe perquè no té roba per a treballar l’endemà. En quin món vivim? Quanta feina queda per fer…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada