Coses de xiques?

Hi ha una primera etapa de l’embaràs molt emocionant en què encara no saps el sexe del bebè. Recorde que una part de mi volia una xiqueta, però alhora estava espantada perquè, per alguna raó, pensava que seria un xiquet i no volia decebre’m si finalment era un xic, m’hauria sentit tan culpable!. Al mateix temps, tenir un xiquet hauria sigut molt bonic per poder posar-li un nom que, d’alguna manera, seria un homenatge al meu pare, que no l’ha pogut conèixer. Racionalment sé que ell estaria igualment encantat, i jo també, faltaria més! Però quan estàs embarassada, entre que tothom et pregunta què vols i que les hormones et tenen una mica alterada, tot es complica amb els desitjos i expectatives.

Quan finalment saps el sexe: fantàstic, una xiqueta! I ara? Triem el cotxet, el color de l’habitació, el bressol, etc, “de xica”? O “neutre”? Uf! Benvinguda a l’univers dels bebès i el celeste i el rosa. TOTHOM, sense excepció, a qui preguntàvem per alguna cosa que necessitàvem comprar, siga el carro, el bressol, la pintura de la paret de l’habitació o el saquet de dormir, ens preguntava en primer lloc “és nen o nena”? Perdó? Pregunta’m quin color m’agrada, quines són les mesures de l’habitació per veure si cap, si a casa fa molta calor o fa fred… No, “xiquet o xiqueta”, perquè clar, immediatament has de descartar la meitat de l’oferta disponible: la rosa o la blava, segons el cas.

A algunes de les tendes més conegudes del ram, la roba dels bebès més menuts sols té tres opcions: rosa, blau o blanc. En altres, si és un xiquet, tens més opcions: blaus, verds, rojos, grocs… Però si és xiqueta, continues tenint només una: rosa. I preferiblement amb volants, puntilletes i llaços, molts llaços i floretes. Amb aquesta perspectiva, haguérem de posar una norma a la família, que estava desitjant comprar robeta i coses per a la nova neta i neboda: ROSA NO. Ara, clar que té algunes coses roses (fúcsia, millor dit, continuem fugint del “rosa bebè”), i amb floretes fins i tot, però té moltes coses de més colors.

I tot açò, per què em molesta tant? Algú podrà dir: és prou amb comprar la roba com t’agrade, que segur hi ha més opcions. Sí, però sembla que la dona és el gènere marcat. Un bebè, per defecte, és un xiquet, un mascle. La indústria, si naixes dona, et redueix des del moment del naixement a una única opció per distingir-te dels homes: has d’anar del teu color, has de marcar-te. Melina va moltes voltes amb vestit, i encara així li diuen “ai, quin xiquet més bonic!”. Clar, moltes voltes no porta res rosa, però és que nosaltres a més, hem comés la barbaritat de no posar-li arracades! Així, com va a saber la gent que és una xiqueta? M’ho digué una dona l’altre dia pel carrer. “Senyora, perquè té vulva. Com que no li la veu, si no sap què és, pregunte, no cal donar-ho per suposat”. No li ho vaig dir, però em vaig quedar amb les ganes.

Reconec que mentre estava embarassada pensava en posar-li arracades a Melina, supose que per tradició, perquè jo en porte i, efectivament, m’agraden molt. Però finalment decidírem que siga ella qui trie si les vol o no. Ja em costa veure-la plorar quan li posen les vacunes com per a fer-li mal per una qüestió estètica que, a més, em suposa un dubte ètic considerable. Si quan siga més gran les vol, li les posarem sense cap problema. Em consta que també hi ha gent que confon xiquets amb xiquetes, no és aquest un tema exclusiu de les nenes, però sí és cert que al món en què vivim, si des del naixement t’has de posar marques específiques de gènere perquè et reconeguen, mal anem… No seré jo qui li inculque aquestos valors.