"El niño que toma teta, lo peta"

Hui no vaig a ser políticament correcta. Hui vaig a dir allò que realment opine sobre la lactància materna, perquè com a afectada, com a dona, com a filla i com a mare em sent autoritzada per a fer-ho. Moltes voltes m’he callat per falta de ganes de discutir o argumentar. Moltes voltes també els comentaris han vingut de persones que no tenen cap experiència en el tema i, per tant, directament no m’interessa la seua opinió, però a ningú li agrada sentir que persones estimades qüestionen les seues decisions de criança, per això he decidit fer aquesta entrada.  

LES DADES

La lactància materna és la millor opció per alimentar un bebè durant els seus primers sis mesos de vida. Açò no ho dic jo, ho diuen totes les institucions mèdiques del món (OMS, AEP, UNICEF, etc.) a més de molts pediatres i molts nutricionistes. A més, durant eixos sis primers mesos, la millor opció és la lactància materna exclusiva i a demanda. Exclusiva vol dir exclusiva, és a dir, sense res més, ni aigua, ni infusions de llavoretes, ni biberons de suport “perquè així t’aguantarà més entre preses (i no estic parlant de la lactància mixta per raons mèdiques)”, etc. I a demanda, doncs això, quan, quant i on el bebè ho demane. És a dir, res de “quinze minuts en cada pit”, “cada dues hores”, i, per suposat, res de “fes-la esperar una miqueta, així l’acostumes a no demanar tant”. I açò tampoc ho dic jo, ho diuen les mateixes institucions. No vaig a explicar ara per què ha de ser així, qui estiga interessat pot consultar els manuals de lactància materna del Ministeri o Conselleria de Sanitat i així entendrà com funciona la producció de llet i per què és important respectar els ritmes del bebè, ja que d’aquesta manera es produeix exactament la llet que necessita en cada moment.

A més, cal dir que pràcticament totes les dones poden alletar, tenen prou llet i de bona qualitat, i que en la majoria dels casos és la opció més recomanable. Ací podeu consultar els casos en els quals no està recomanada la lactància materna i, per tant, cal recórrer a la llet artificial o de fórmula (llet de vaca o beguda vegetal adaptada als bebès).

ELS COMENTARIS

Dit tot açò, que no són opinions, sinó evidències científiques (hi ha moltíssima literatura al respecte), no seria necessari fer aquesta entrada si no hagués escoltat coses com les que segueixen:

• “Compte amb les talibanes de la lactància” (en referència a associacions de suport a la lactància materna).
• “Donar el pit esclavitza les dones, i fa els xiquets més dependents”. O, una variant, “quan tinga uns mesos planteja’t donar-li biberons de suport, perquè si no et tindrà tot el dia enganxada”.
• “Si no li lleves ja la mamella, passarà de la teua a la de la novia” (en referència a la lactància prolongada). Açò no m’ho han dit a mi, clar, Melina només té tres mesos… i a més la homosexualitat no forma part dels típics i tòpics consells sobre com donar de mamar.

I JO, QUÈ EN PENSE?

En primer lloc, en el nostre país estem molt lluny de tenir personal mèdic que puga considerar-se “talibà” de la lactància (hi ha de tot, és clar, però no són majoria). Primer, perquè és una paraula que s’ha d’emprar amb molta cura i segon, perquè són molts més els casos en els quals les dones no reben l’ajuda necessària per dur endavant una lactància complicada, que els casos de dones que no volen donar de mamar i es senten pressionades. I respecte a aquesta qüestió, em sembla que, donades les evidències científiques que tenim, és normal que un metge siga insistent en recomanar la lactància materna, ja que és, de lluny, la millor opció per a un bebè. Evidentment, cada família és lliure de triar quina alimentació vol donar al seu fill o filla, però jo espere del personal sanitari que em recomane, anime i ajude a triar la que més garanties tinga a nivell de salut (física i emocional). Per a mi aquesta qüestió és bàsica, és com dir que millor prendre comprimits de vitamines que fruita i verdura fresques, perquè “és més còmode”. Tampoc crec que donar biberó siga més còmode, ja que la mamella sempre està preparada i el biberó suposa tenir tot un seguit d’estris i fer un ritual per preparar la llet. No puc imaginar-me, amb la urgència que em demana, si hagués de fer esperar Melina per preparar-li un bibe!.

Evidentment, cada família és un món i hi ha casos en què, encara que estiga recomanada, la lactància materna pot ser molt molt complicada (parts múltiples, per exemple). Però a banda de casos excepcionals, les associacions sense ànim de lucre que dediquen el seu esforç a promocionar la lactància i ajudar les dones que tant ho necessiten tenen tot el meu suport i admiració.

Per últim, està el tema de l’anomenada “lactància prolongada”. Les institucions mèdiques de referència recomanen la lactància materna fins als dos anys o més enllà si mare i fill així ho desitgen. Per tant, criticar una dona per donar de mamar al seu xiquet o xiqueta de set mesos, dos anys o quatre és bàsicament una intromissió en la seua intimitat i una crítica sense fonaments. En moltes cultures del món és molt habitual que els xiquets deixen el pit entre els quatre i els set anys i, a més, és una evidència científica que la llet continua sent nutritiva i beneficiosa. Qui vulga deixar de donar de mamar als sis mesos, endavant, però qui no, també!

Altra qüestió són les possibilitats reals que tenen la majoria de mares de seguir les recomanacions de l’OMS, especialment la dels sis mesos d’exclusivitat. Amb un permís per maternitat de 16 setmanes (20, en el millor dels casos, amb el permís per lactància), no arribem ni als cinc mesos. Què fem després? Donem llet de fórmula? Aquest permís és una vergonya. En molts centres de salut, les infermeres i pediatres d’atenció primària recomanen introduir l’alimentació complementària a partir dels quatre o cinc mesos, en contra de les recomanacions de l’OMS o l’AEP. Les famílies no tenen més remei que triar el mal menor.

Per tot açò li he demanat en préstec a C, un amic de Melina, la seua frase sobre la lactància materna, que dóna títol a l’article: “El niño que toma teta, lo peta”, i si és més de sis mesos, afegisc jo, serà un campió o campiona i els pares que ho fan possible, uns herois en el moment en què ens ha tocat viure.