El proper dimarts, dia 14 de març, s’acaba el meu permís de maternitat. Melina tindrà tres mesos i mig. Tot el que sent quan ho pense puc resumir-ho en dues paraules: una tragèdia. Amb qui la deixaria si hagués d’anar a treballar dimarts? Com m’ho organitzaria per continuar amb la lactància materna (recordem: fins als sis mesos, exclusiva i a demanda)? Com podria fer coses com ara seguir jugant amb ella només despertar-nos, que és quan més contenta i xerraire està? I, des d’un punt de vista més pràctic, com podria concentrar-me en la feina després d’haver-me despertat cada dues hores durant tota la nit?
Perquè la criança no va sols de les necessitats dels bebès, sinó de les famílies, considere que l’actual legislació en matèria de conciliació laboral és una vergonya. Les 16 setmanes són clarament insuficients per cobrir les necessitats d’un bebè que acaba de néixer, les famílies han de fer malabars quan arriba la incorporació a la feina de la mare (que és qui sol agafar el permís de maternitat). Actualment el pare té 15 dies i el permís de maternitat consta de 16 setmanes, les primeres sis de les quals ha d’agafar obligatòriament la mare i les altres 10 poden repartir-se com consideren els pares.
I ací parlen algunes feministes o, millor dit, una part de les representants d’un feminisme, al meu parer, molt mal entès. Si homes i dones som iguals, les 10 setmanes haurien de repartir-se equitativament: cinc i cinc. On està el problema? Doncs en què no som iguals! Una cosa és ser iguals i altra és ser éssers humans i merèixer igual respecte per part de la societat. Com que no som iguals? Dons no, nosaltres tenim mamelles! Però no sols això, hem estat embarassades, hem portat a dins el bebè durant nou mesos i hem parit (sols per aquesta primera part crec que, si són 16 setmanes, ens mereixem gaudir del permís sencer), a més, hem produït una sèrie d’hormones que ens vinculen amb el bebè d’una manera molt especial. Quan dic que som diferents, no vull dir que som millors o pitjors, superiors o inferiors, però sí que aquestes diferències suposen també necessitats diferents i, per tant, els drets també haurien de ser diferents. Per això pense que la mare necessita tot el permís i alguns mesos més.
Algú podria contestar-me que el pare pot ocupar-se perfectament del bebè. Recordem que tots els organismes internacionals recomanen la lactància materna exclusiva i a demanda durant els primers sis mesos, però és que, a més, la lactància materna no és sols la llet, és el contacte amb la mare, els estímuls que li proporciona estar a prop del seu cos, en contacte pell amb pell, la seua mirada, etc. I tot això, encara que el bebè prenga bibe o que la mare aconseguisca traure’s llet suficient (cosa gens fàcil, d’altra banda), no pot fer-ho amb ningú que no siga ella. Com la psicòloga Rosa Jové explica en el seu llibre La crianza feliz (ací un avanç), els sis primers mesos del bebè són una etapa on s’ha de preservar l’hàbitat que tenia durant la gestació, ja que els humans naixem molt immadurs i necessitem un període molt llarg d’adaptació a l’entorn exterior a l’úter. I, que jo sàpiga, el bebè només ha estat en un úter: el de sa mare. Això no significa que el pare no puga ocupar-se del bebè, que per suposat pot fer-ho, i també de totes les tasques domèstiques que poden arribar a sobrepassar quan hi ha un bebè en casa, però el bebè necessita sa mare a prop la major part del temps, i això es complica molt quan aquesta ha de tornar a la feina abans dels quatre mesos.
Com seria una conciliació ideal? Per a mi, donant la possibilitat (que no obligació, per suposat) de gaudir d’un permís durant el primer any del bebè a canvi d’una part del sou, com es fa en alguns països i amb educació infantil pública, gratuïta i de qualitat a partir de l’any. Així, cada família podria triar el seu model de criança i els drets dels bebès estarien més garantits.
Altres opcions, com la possibilitat de treballar des de casa i totes aquelles mesures laborals que afavorisquen la lactància materna, ajudarien les famílies a seguir els consells d’alimentació dels organismes internacionals. Vol dir això que algunes dones podrien treballar amb els bebès i alletar en la feina? Doncs sí, com ja es fa en algunes empreses i altres països i com va fer Carolina Bescansa portant el seu fill al Congrés. Per tot això, vull donar-li les gràcies, perquè necessitem i molt fer visible un problema real que afecta moltes famílies. El fet que moltes dones no pugen fer-ho, no implica que ella haja de renunciar-hi, sinó que cal lluitar per millorar les condicions de vida de molts bebès durant els seus primers mesos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada