Excedència sí o excedència no?

Parlàvem la setmana passada de l’actual permís de maternitat de 16 setmanes, clarament insuficient per a conciliar la vida familiar i laboral. Un bebè de tres mesos i mig necessita els seus pares, especialment la seua mare i més si s’alimenta de llet materna. El mateix dia que vaig publicar la darrera entrada, La Sexta va emetre el seu programa “Salvados” sobre la conciliació familiar i laboral. Supose que no sóc l’única que es posà verda d’enveja en veure el model suec, on el pare i la mare poden repartir-se 18 mesos. Així sí es pot repartir equitativament el permís!

Però nosaltres vivim on vivim i jo, ara, ja hauria d’haver-me incorporat a la feina. Afortunadament, el papà de Melina i jo tenim feina els dos i ens podem permetre una excedència per cura de menors fins que siga més gran i estiguem tots tres preparats per què ella vaja a l’escoleta. I sobre aquesta decisió vull fer una reflexió: sé que no està ben vist en els temps que corren dir que és una qüestió de prioritats familiars, però pense que en molts casos sí és així. Sóc conscient que moltes famílies no tenen dos sous complets i/o estables i, efectivament, no s’ho poden permetre. També hi ha moltes mares o pares que cuiden dels seus fills perquè estan a l’atur sense haver-ho triat ells. Però també hi ha un nombre considerable de cases on entren dos salaris i, amb un d’ells seria suficient per viure còmodament.

Amb aquest tema, passa com amb els funcionaris, sembla que no es pot ni parlar d’ell. Fa quinze anys els funcionaris eren els “pringats” que, com que mai tindrien una paga de beneficis, no podrien lucrar-se com en l’empresa privada. Ara, que ens han congelat el sou, hem perdut alguna paga i ens han empitjorat les condicions de treball, som uns privilegiats que no tenim dret a queixar-nos ni demanar res.

Quan una família amb dos sous un fill i s’acaba el permís de maternitat, té diverses opcions: un dels pares pot demanar una excedència i cuidar personalment el bebè, o poden tornar a treballar els dos i buscar una escoleta, contractar un cuidador o deixar el bebè amb alguna persona de confiança. Hi ha moltes raons molt vàlides per incorporar-se a treballar: recuperar la carrera professional que s’havia aturat temporalment, estalviar, comprar-se una casa al camp on el xiquet viurà més sa, poder anar-se’n de viatge en estiu, etc. Però en tots aquestos casos la família està prioritzant, no és que no puguen permetre’s una excedència, és que prefereixen fer una altra cosa. I està bé, però sí és una qüestió de prioritats. En el nostre cas, hem triat la primera opció: teníem moltes ganes de ser pares, a més ens ha costat una mica i, ara que tenim la nostra petita revolució a casa, volem gaudir d’ella quantes més hores al dia, millor, i a més, pensem que cuidar-la personalment és la única manera de garantir que la criança seguisca els nostres principis.

Però decidir demanar una excedència no és tan fàcil com “quedar-se a casa”. Perquè no és “quedar-se a casa”, no són vacances. Cuidar d’un bebè exigeix totes les teues energies, és meravellós, però també és esgotador i quan arriba la nit rarament tens ganes de res que no siga dormir (abans que es desperte ella!). En el meu cas, demanar una excedència significa també renunciar temporalment a un aspecte molt importat de la meua vida, perquè tinc la sort que la meua feina m’apassiona i no la vull deixar de costat per massa temps. A una part de mi li agradaria comprovar si, darrere del petit caos de bolcalls i sonalls que m’envolta, està encara Amparo, la professora de grec i llatí, vocal de la SEEC, estudiant de grec modern i un llarg etcètera. Però l’altra part sap que aquesta etapa passarà molt ràpidament i, amb els anys, sabré que he fet allò que em demanaven cos i ànima, perquè sé que ara Melina em necessita, però jo a ella també.